Aquest és un dels nostres, un xic de la terra, és més, un home que estima la terra. Pau Alabajos i la seua música compromessa amb el poble valencià i la seua cultura ens brindrarà un concert el pròxim dia 17 de febrer a la Sala Matisse (València), coneguda ja per altres concerts d'ska en valencià amb actuacions tan divertides com la de Desgavell a la pasada tardor. Gràcies a aquest concert al que també participarà Oscar Briz podrem gaudir de la sensibilitat i conciència de la "rebel·lió discreta" del jove valencià.
Us deixe amb un poema-cançò que és la síntesi del sentiment reivindicatiu oferit per el cantautor valencià. Un sentiment crític ple de vida i força que intenta canviar les injusticies que afloren a aquest país. Un país ple de corrupció, mentides, falses realitats amagades i sobre tot un "país" o "comunitat" sense símbols ni conciencia.
La majoria de gent d'aquesta societat s'ha vist ja conquerida pel discurs centralista espanyol, i em subordinat la nostra llengua i arrels donant-li la raó inconsientment al règim franquista que va inculcar aquestes idees absolutites i ofegadores de la diversitat nacional-cultural del pobles que hi habitaven i habiten a Espanya, aquell missatge d'odi s'ha converit cop a cop en un autoodi inconscient dels propis valencians que ja no estimen la seua particular forma d'expressar-se. No cal dir que el les institucions com la Generalitat o la Diputació són els principals promotors d'aquesta apatia social-cultural...
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
No vull fer promoció pero també s'ha de dir que l'artista presenta un nou disc anomenat Una amable, una trista, una petita pàtria, el títol correspón amb el primer vers de Coral romput, un dels llibres més viscerals que va escriure el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Les noves cançons sonaran al concert del dia 17.
A aquest moment la sang camina lenta pel meu cos,
s′atura cop a cop, no batega.
No es percep el moviment a aquesta nit de gener. De sobte el meu cor es desperta.
La realitat desapareix, la gent calla
I ella, no, ella no dorm
la xiqueta dolça parla i parla, es sincera amb la mirada reflexada a la pantalla de l′ordinador...
Ell havia tornat a la seua joventut,
infantessa tendra de locures adolescents,
flames inandescents. Somnis de xiquets bojos que esclaten a la freda i llarga nit.
Per als nous lectors que busquen nous horitzons.Us dedique aquesta petita part de mi, gràcies.
Laberintos de faunos ciegos, Caballeros con miedo, Chicos que aman y mienten, Mujeres que quieren y tratan con desdén.
Sonrisas falsas en un bar, conversaciones vacías acompañadas de olas de alcohol y sombra que despojan la verdad.
Y tú en tu soledad, yo en mi mundo de levitación universal. Miré por la ventana, Los pájaros volaban con las alas rotas, y las tortugas corrían, las personas ya no dormían.
Me pude leer el libro de Páginas Amarillas y no Mil años de Soledad, y piensas en cómo caen los grandes y ascienden los necios, cargos vitalicios y gente que moriría por un sueldo.
Ciudades, edificios sin gente y muchos de ellos bajo un puente.
El mundo de la contradicción absoluta, reirse del mal ajeno y no decir que tienes miedo.
Decir que te va bien y que te irá, que eres feliz con él cuando llorás por detrás.
Sentir el frio de tu casa, sentir el calor del invierno, sentir como eras y eres y ver que no eres nada. Minúsculo en el mundo de los gigantes, en el mundo de los pequeños, mundo en el que jugamos, crecemos, amamos..
Es el mundo en el que nacemos. El mundo en el que morimos.
Mi vida ante un espejo
un mounstro lleno de ego
Un dibujo daliniano
¿Para qué sentirse amado?
Es mejor que no dar palo...
pierdes el rumbo deseado
pienso yo, algo agotado
robas sonrisas al de al lado
deformas realidades
compras verdades
Crees que puedes y no, no estas enamorado
solo eres un producto más, infaliblemente domesticado
preparado para "amar": matar
no sentir, no llorar
Preparado para vivir en sociedad
pero vivimos alejados
Vivimos en soledad, de la soledad
de la soledad de nuestro hermano
Nos tenemos, nos poseemos
nos miramos, pero no tocamos.
Solo dibujamos retratos
de una vida sin encanto
flores derretidas, perros sin olfato
mujeres sin tacto, hombres en el fango
mares asfixiados
entre nuestros llantos
corazones asfaltados.
