No podia conterir-me.
Havia de presentar les noves cançons d'Orxata Sound System, un grup que no molts valencians conèixen però que sens dubte és una música totalment inèdita que val la pena sentir i sobre tot ballar. Van começar ja fa uns anys i l'any passat va ser quan el grup va alcançar el seu punt més alt, així i tot encara no sabem on arribarà aquest conjunt, ja que a cada concert conquisten a milers de joves amb el seu ritme, el seu "show"i la seua filosofia, molt innovadora.
Però com dirien ells, anem a la mandanga; amb els nous temes plens de vida, locura, frenesí i tradició valenciana es completa el disc 2.0, totes les cançons es poden baixar hui per 0€ desde la seua web, i us preguntareu per què. Simplement gràcies a la seua filosofia de "La cultura lliure", independent de qualsevol influència o cànon cultural establit.
Gràcies, Orxata, per potenciar la nostra cultura i per fer-ho d'una manera tan original.
S'ha creat una obra que donarà molt que parlar als joves que s'estimen la música del panorama independent.
Res més, us convide a que aneu a la web i sentiu les cançons d'aquest nou treball del grup valencià.
Per cert, el pròxim dijous dia 10 es farà el concert de presentació dels nous "temazos" a la discoteca Spook (Pinedo) on tocaràn també altres grups com Los Chikos del Maíz. La Maxifesta d'Orxata ens espera, orxateros!
Aquesta entrada va dedicada als meus amics de sempre, i sobre tot a J. Ells saben que hem disfrutat ja molt amb Orxata i ho continuarem fent al futur.
Los falsos mensajes de felicidad inundan nuestras vidas, día a día. Esos versos, las caras felices de niños y los efectos especiales que tanto vemos en la televisión e internet nos hacen creernos buenos, les hacen creerse buenos.
Buscan asociarse a valores muy positivos como el amor, la bondad, el medioambiente cuando ellos mismos justamente son los líderes de la corriente contraria, la materialista. Se proclaman vendedores de felicidad, y en su publicidad anuncian la fabricación de millones de peluches, anuncian la fabricación de la obesidad. ¿Para quién son los peluches?, ¿los niños del Tercer Mundo tienen peluches y Coca-cola?
¿De qué mundo nos habla la multinacional americana? Creo que se olvida de una gran parte del planeta...
Si no no harían este bonito video:
Porque:
-Cada tanque que se fabrica en países desarrollados como España posteriormente mata gente en Líbia...
-Cada persona corrupta somete día a día a pueblos como Irán, China, Angola, Kenia, Líbia....y no a los EE.UU. Y sí, mucha gente dona sangre para abastecer sus reservas nacionales en los hospitales, pero la realidad no es la misma en África donde el nivel de donaciones de sangre es mucho menor por el peligro de contagio del VIH. 33,4 millones de personas conviven con el virus del sida, de los cuales alrededor de 22 millones viven en África subsahariana.
-Cada tapete de bienvenida es producto de la cultura occidental, no hay "tapetes de bienvenida" en los países subdesarrollados. Los muros de la división, la marginación, la censura, esos...sí que están allí. ¡Ellos lo celebran!: "Por cada muro que existe...se ponen 200 mil tapetes de bienvenida".
-"Por cada arma que se vende, 20 mil personas comparten una Coca-Cola". Todo esto es precioso porque esas armas no se utilizarán aquí, sin embargo muchos de ellos nunca habrán probado una Coca-Cola y día a día viven entre metralletas.
-Porque porque con cada litro de Coca-Cola que se produce se explotan 175 litros de AGUA. Porque cuentan con una explotación de acuíferos ilimitada, mientras millones de personas no cuentan con agua potable.
Por cada anuncio de Coca-Cola cada día hay más hipocresía en el mundo.
Juntos escuchábamos la música del local, una melodía chillona, grave y dulce al mismo tiempo, parecía bajada de los cielos y cantaba Aleluya a un ritmo relajante y animado…
En esas circunstancias corría febrero en la ciudad, era de noche, como siempre, siempre escribía por la noche y ella sin duda era mi mejor acompañante. La musa de las musas, la perla del mar, la piedra más preciosa en toda aquella selva del capitalismo postmaterialista; dulce como ninguna, malvada como ella sola; ya os hablaré de ella.
Volví a mirarla y ella como siempre bajo la cara, escondía sus ojos…esas pequeñas lunas eran sin duda mi mayor fuente de inspiración, iluminaban y ensombrecían mi mundo de una manera excepcional. Me considero todo un observador, pero aquel fenómeno superaba al resto…era tan difícil de describir que el resto parecía fácil.
Como siempre, me acerqué al ficticio piano llamado barra convencionalmente, y volví a repetir ese gesto que tantas veces había repetido esos años.
- -¡Por favor!...¿Unos quintos?
Le di un euro, me devolvió tres cervezas bien frías, parecía un buen negocio, un intercambio de monedas que se había convertido en todo un ritual por aquellos años 10, el siglo XXI empezaba a consumirse y las cosas no iban muy bien.
Así empezaba la historia, mi historia, una tan cotidiana como la que más, una tan apasionante como ninguna. La historia de un periodista en ciernes.
Aquest és un dels nostres, un xic de la terra, és més, un home que estima la terra. Pau Alabajos i la seua música compromessa amb el poble valencià i la seua cultura ens brindrarà un concert el pròxim dia 17 de febrer a la Sala Matisse (València), coneguda ja per altres concerts d'ska en valencià amb actuacions tan divertides com la de Desgavell a la pasada tardor. Gràcies a aquest concert al que també participarà Oscar Briz podrem gaudir de la sensibilitat i conciència de la "rebel·lió discreta" del jove valencià.
Us deixe amb un poema-cançò que és la síntesi del sentiment reivindicatiu oferit per el cantautor valencià. Un sentiment crític ple de vida i força que intenta canviar les injusticies que afloren a aquest país. Un país ple de corrupció, mentides, falses realitats amagades i sobre tot un "país" o "comunitat" sense símbols ni conciencia.
La majoria de gent d'aquesta societat s'ha vist ja conquerida pel discurs centralista espanyol, i em subordinat la nostra llengua i arrels donant-li la raó inconsientment al règim franquista que va inculcar aquestes idees absolutites i ofegadores de la diversitat nacional-cultural del pobles que hi habitaven i habiten a Espanya, aquell missatge d'odi s'ha converit cop a cop en un autoodi inconscient dels propis valencians que ja no estimen la seua particular forma d'expressar-se. No cal dir que el les institucions com la Generalitat o la Diputació són els principals promotors d'aquesta apatia social-cultural...
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,
amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat,
venut a la divina providència:
som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura,
no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal,
sanament regionalista,
educadament dòcil,
infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,
que assumeixen el rol indigne d’engranatge,
que demanen permís per anar al lavabo
i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions,
capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi,
que nega i neutralitza però no basteix,
que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat,
que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:
retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,
governants que són titelles dels empresaris,
amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,
taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
No vull fer promoció pero també s'ha de dir que l'artista presenta un nou disc anomenat Una amable, una trista, una petita pàtria, el títol correspón amb el primer vers de Coral romput, un dels llibres més viscerals que va escriure el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Les noves cançons sonaran al concert del dia 17.
A aquest moment la sang camina lenta pel meu cos,
s′atura cop a cop, no batega.
No es percep el moviment a aquesta nit de gener. De sobte el meu cor es desperta.
La realitat desapareix, la gent calla
I ella, no, ella no dorm
la xiqueta dolça parla i parla, es sincera amb la mirada reflexada a la pantalla de l′ordinador...
Ell havia tornat a la seua joventut,
infantessa tendra de locures adolescents,
flames inandescents. Somnis de xiquets bojos que esclaten a la freda i llarga nit.
Per als nous lectors que busquen nous horitzons.Us dedique aquesta petita part de mi, gràcies.
